diumenge, 19 de febrer del 2012

El Mas Badó (i 2)



El Badó era un antic mas del qual ja se’n fa referència documental l’any 1353 i que a mitjans del anys vint es va transformar per acollir un sanatori antituberculós. Aquest establiment va ser un dels que es varen construir a Catalunya durant el primer terç del segle XX en l’ampli procés endegat en la lluita contra malaltia, que incloïa molts fronts. Entre el 1904 i el 1932 es varen obrir uns deu sanatoris antituberculosos i es va debatre la funció dels sanatoris marítims enfront dels de muntanya; es varen posar en funcionament asils, dispensaris i serveis hospitalaris especialitzats; la Mancomunitat va crear el Servei d’assistència social als tuberculosos, on es feia investigació, assistència clínica i ensenyament, sota la direcció del Doctor Lluís Sayé que ja havia estat a l’Institut Pasteur, a París, per experimentar amb els efectes –molt limitats– de la vacuna Calmette-Guérin; la Caixa de Pensions va posar en funcionament els Dispensaris Blancs.
Un cartell de Ramon Casas
L’any 1930 els Doctors Conrad Xalabarder i Lluis Sayé funden la Societat catalana de Tisiologia i dos anys més tard el mateix Xalabarder inaugura l’Institut antituberculós. Hi ha nombroses comunicacions científiques, es fan activitats divulgatives per fomentar l’higiene i reduir contagis, i s’adopten noves mesures preventives contra la difusió de la malaltia com ho va ser la creació de nous models d’instal·lacions escolars: l’Escola del Bosc a Montjuic, l’any 1910 i la del Mar a la Barceloneta, l’any 1918, o el Pavelló de l’Ajuntament de Barcelona, a Berga, en són mostres. Una prova més del caràcter integral que havia adquirit la lluita contra la tuberculosi la tenim en la previsió d’unes “zones pròpies per a sanatoris” establertes pel Regional Planning de Catalunya de 1932, redactat pels germans Rubió i Tudurí per encàrrec de la Generalitat. Tals zones es delimitaven entre les corbes de 600 i 1200 metres d’altitud i amb una pluviositat inferior als 500 mil·límetres anuals. 


Els sanatoris de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja i el del Montseny, al Brull, varen ser l’escenari de la mort de dos poetes. 

El sanatori de Puig d'Olena

Al de Puig d’Olena, visible des del Mas Badó, “situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim de turons”, un edifici funcional de l’arquitecte Antoni Fisas, inaugurat l’any 1933 pel Doctor F. Ribas i Soriano, hi va morir l’any 1942 Màrius Torres, poeta i metge, als trenta-dos anys, després de viure-hi la guerra, la desfeta i l’exili interior. Al del Montseny, inaugurat l’any 1931 sobre l’antic Mas Casademunt pels Doctors Lluis Rosal i Josep Raventós, hi va morir el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, als vint-i-cinc anys. Voluntari a l’exèrcit republicà, malalt des de mitjans de 1937, va ingressar moribund al sanatori el dos de gener de 1938 acompanyat per una amiga i va morir tres dies més tard. El dos d’octubre de 1939, aquella amiga del poeta, Amàlia Tineo, va rebre una carta del rector del Brull, Carlos Creus, una crua mostra de la iniquitat del franquisme, en què, entre d’altres coses, li deia:

Muy señora mía: (...) Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del “ninxo” que es de doscientas pesetas (200 pts.) si lo quiere alquilado para cuatro años: y si lo quiere en propiedad son quinientas pesetas (500 pts.), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de “nichos” realizadas durante el período rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo.
De V. Attm. s.s.
Carlos Creus, Párroco
Brull a 2 de octubre 1939: Año de la Victoria”  (*)

Les instal·lacions del Mas Badó que jo vaig conèixer les varen inaugurar l’any 1926 els Doctors Josep Badó, un dels hereus del mas, i Jaume Raventós, amb el nom oficial de Sanatori de Mare de Déu de les Victòries. Tot i que l’any 1944 va deixar de funcionar com a tal i va desaparèixer l’equipament i el servei mèdic especialitzat, va continuar acollint convalescents: la qualitat ambiental no havia pas variat, l’alimentació tampoc requeria una especial cura i del repòs ja se’n responsabilitzarien els familiars. Malgrat la radical simplificació dels serveis -cal saber que aquests sanatoris eren iniciatives privades- l’estada no podia ser barata. En la seva primera carta el meu pare diu que, afortunadament, la qüestió econòmica està resolta. Aquesta solució, penso, devia venir en forma de bestreta facilitada per l’amo de l’empresa on treballava, reintegrable en cada mensualitat, al llarg de bastants anys.

El mas i l'edifici de les habitacions
Algunes fotografies antigues que he localitzat confirmen imatges que m’han quedat a la memòria. 
El primitiu mas, sense canvis en la seva configuració externa -amb una torre quadrada que sobresortia clarament del conjunt- acollia el menjador, una sala d’estar, la cuina, l’estança dels propietaris, o encarregats, alguna habitació pel servei i segurament els espais on hi havia hagut els consultoris. La innovació que va aportar el sanatori va ser la construcció d’un edifici de planta baixa i un pis, allargat, on es disposaven les habitacions dels hostes, afegit al mas per la façana posterior, de forma que el conjunt configurava un espai enjardinat orientat a migdia, al bosc i amb unes bones vistes.

La galeria de la plata baixa
 A la planta baixa les habitacions s’obrien al llarg d’una galeria ben assolellada, però que fa l’impressió que deixava molt poca intimitat als estadants, mentre que al pis cada habitació disposava d’una petita galeria individual que donava sobre el jardí. Em sembla que nosaltres varem estar els dos anys en aquest pis de dalt. 

El jardí. Al fons el Puig d'Olena
Recordo la visió del Puig d’Olena a través d’una cortina de pluja i el descobriment dels arcs de Sant Martí, el retruny de les tronades entre les cingleres veïnes i una gèlida nit de Sant Joan al voltant d’una foguera al costat del mas. El pontet metàl·lic que duia del mas al bosc del darrera, per sobre el camí de Sant Quirze. Pocs nens amb qui jugar, només els mesos de ple estiu, durant el període de les vacances escolars, perquè per a molts l’establiment ja s’havia transformat en un hotel sense adjectius.

Deu anys més tard de les meves temporades de convalescència al Mas Badó, Amàlia Tineo, l’amiga de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que l’any de la “Victoria” va rebre aquella carta del rector del Brull, va ser professora meva al Liceu Francès.

(*) Cateura Valls, Xavier. Estances de febre, pàgines 18-37.

dissabte, 18 de febrer del 2012

El Mas Badó (1)


Anys quaranta. El Mas de Poses, al fons el Mas Badó. 

Un dissabte a la tarda a mitjans de l’estiu de 1946. Fa uns minuts que la meva mare i jo sentim esbufegar l’autocar que puja lentament cap el coll de Poses. El so s’esmorteix i es revifa a mesura que el vehicle va superant els suaus revolts de la carretera. Finalment, el veiem treure el cap, com enfila el darrer tram ben emmarcat per dues fileres de plataners, i s’atura a tocar de la petita esplanada on comença el camí del Mas Badó. Només ha baixat el meu pare, la resta de passatgers segueixen cap a Castellterçol. Tan sols du la cartera de mà i un paquet no gaire gran: no caldrà esperar doncs que el conductor baixi res de dalt de la baca on hi ha col·locat tot l’equipatge voluminós i l’autocar reprèn de seguida el viatge.

El pare ha plegat de treballar al migdia, ha anat a casa a dinar el que ha fet la iaia Mercè, l’avia materna, que viu amb nosaltres, i ha agafat el cotxe de línia com gairebé cada setmana, tret que el dissabte sigui festiu, aleshores puja el divendres, o quan es dóna alguna circumstància especial que li permetin una estada més llarga. Normalment els dilluns al matí, molt d’hora, agafa l’autocar de tornada que el durà fins a Barcelona per poder arribar a la feina a les nou; segons com, però, pot baixar amb el cotxe d’algun altre estadant al Mas i així s’estalvia força temps. Alguna nit –a casa no hi ha telèfon– cap a les 10 posa una conferència per poder parlar una estona i, de vegades, entre setmana envia un paquet pel recader amb roba, algunes medicines o coses per a mi: uns llapis de colors, una joguina que s’ha quedat a casa...   

Nosaltres tres ara anem caminant cap el Mas Badó, uns vint minuts, potser. A la dreta, vistes obertes, queda el Mas de Poses dalt d’una petita elevació del terreny, envoltat pels seus camps de conreu; a l’esquerra el terreny és més mogut i jo el recordo amb força bosc. El camí va seguint el peu d’un marge i a mig recorregut, potser a prop d’una font, s’aixeca encara el tronc d’un arbre tocat pel llamp. 

El silenci deu ser gran: per la carretera hi passen molt pocs cotxes, cap màquina als camps, segurament els xiscles de les orenetes i prou. Lluny, com a teló de fons, els serrats de Barnils, de la Codina, del Puig d’Olena i de la Carassa, amb l’alternança de cingleres i boscos, nítidament retallats contra el cel d’estiu. 
L'entrada al Mas Badó
En acostar-nos al mas el camí obert es transforma: uns murets baixos que poden servir de banc i tanques vegetals a banda i banda delimiten un espai d’acollida amb algun xiprer i un parell d’arbres davant de l’entrada principal. A l’esquerra, seguint pel costat de l’edifici, el camí, que ens portaria, baixant, fins al poble de Sant Quirze de Safaja, continua. Alguna tarda hem fet aquesta excursió amb altres hostes del Mas Badó; del camí en diuen de la Canyamera.

Jo vaig arribar al Mas Badó per primer cop per Setmana Santa de 1946 i m’hi vaig passar dues llargues temporades convalescent de tuberculosi, de mitjans d’abril fins al setembre d’aquell any i de juny a setembre de 1947. D’aquestes estades en tinc records molt llunyans, tot i que d’alguns en conservo unes imatges ben nítides. I en conservo unes quantes cartes escrites pel meu pare, la gran majoria al llarg de l’any 1947. Pel contingut de les que m’han arribat, amb unes anotacions que expliquen amb força detall situacions molt quotidianes, dedueixo que se n’han perdut moltes d’altres, sobretot del primer any. Quan les vaig llegir vaig poder conèixer algun aspecte de com va ser la vida del pare durant aquell temps, i alguna informació sobre la nostra reduïda família. No en vaig trobar, però, cap d’escrita per la meva mare des del Mas Badó i això m’ha privat d’elements de referència per al record de la meva vida allà dalt. (Les cartes van dirigides al Mas Badó, municipi de San Quirico de Safaja; i hauríem de considerar, és clar, Safaja pronunciat en castellà pels guàrdies civils i els funcionaris transvasats d’altres llocs).

Vaig caure malalt de xarampió a principis d’hivern del 1945, això em va debilitar, la cosa es va complicar... i al cap de poc el metge diagnostica tuberculosi. Una malaltia demolidora, comuna encara, amb una propagació agreujada per les seqüeles de la guerra i la llarga postguerra. El seguiment de la infecció mitjançant els raigs X estava molt avançat i era possible conèixer la seva evolució de forma fiable, així que durant uns mesos en varen sotmetre a unes quantes exploracions, poques, segurament, però me’n va quedar el record precís d’una llum espectral que es diluïa en la penombra del consultori, de la fredor de la pantalla contra el pit i l’esquena, i del davantal de plom del Doctor Ramos.

La quimioteràpia, estava a punt de fer un salt definitiu amb l’administració de l’estreptomicina, aïllada l’octubre de 1943 per Albert Schatz, però aquí encara no hi teníem accés, i les sulfamides que em donaven no tenien cap efecte positiu. Sigui com sigui, però, la infecció no va progressar i al cap d’uns mesos de repòs absolut el metge va decidir que hauria de seguir un procés de convalescència en un establiment adequat, a la muntanya. No caldria que fos un sanatori amb suport mèdic: per a mi n’hi hauria prou amb anar fent unes visites periòdiques a Barcelona, amb la corresponent passada pels raigs X.

diumenge, 22 de gener del 2012

El palauet del Marquès de Soto Hermoso


El Palauet, a la cantona de  Bailèn amb Provença

Devia ser al començament de l’any 1898 que el senyor Jacobo García de San Pedro va encarregar a l’arquitecte Emili Sala Cortés que li construís un habitatge de qualitat en un solar a la cantonada dels carrers de Bailèn i Provença, concretament al xamfrà de la banda del Llobregat, cantó muntanya. La forma de la parcel·la, rectangular allargada en sentit del carrer Bailèn, va condicionar la configuració i la disposició de l’edifici. Hauria de ser una construcció a quatre vents, separada de l’alineació de la via pública per mitjà d’un petit jardí, una mica aixecat en relació al nivell del carrer, que garantiria un espai de privacitat per als estadants. Un muret coronat amb una reixa de ferro tancaria el jardí. Una porta metàl·lica de doble batent, situada al centre mateix del xamfrà, permetria que la façana de l’edifici s’oferís als visitants amb la màxima perspectiva, i d’aquesta manera pal·liar la migradesa relativa del conjunt. El projecte va obtenir el permís municipal d’obra el dia 25 de gener de l’any següent, el 1899, a nom del senyor esmentat, que consta a l’arxiu administratiu de l’Ajuntament amb el títol nobiliari de Marquès de Soto Hermoso.

Del projecte en va resultar un palauet de planta rectangular, d’uns vint-i-cinc metres de llarg per deu de fons, amb semi soterrani, el sostre del qual quedava situat a més d’un metre per sobre el nivell del jardí, planta noble i un pis. Tot i que aquells anys estaven sorgint a la dreta de l’Eixample força edificis modernistes, l’estil de la casa del Marquès va resultar ser inequívocament eclèctic: l’home es devia sentir lluny dels gustos arquitectònics d’alguns dels burgesos barcelonins i l’arquitecte Sala Cortés, que tindria pocs anys després una curiosa relació professional amb Antoni Gaudí, desenvolupava les seves obres amb un llenguatge diferent. I el Marquès va considerar aquest  llenguatge l’adequat a la seva personalitat.

La façana tenia una composició simètrica. En el centre, una porxada avançada acollia la curta escalinata que conduïa cap al nivell principal i permetia al seu damunt, perllongant a l’exterior la primera planta, l’establiment d’una terrassa, mentre que els extrems de l’edifici es configuraven amb dues torres rectangulars, un pis més altes que la resta, ben proporcionades, coronades per unes cobertes amansardades. Un cos de planta baixa, amb grans vidrieres, sobre el què s’obria una altra terrassa, oferia un espai ben assolellat i confortable i atorgava personalitat a la façana lateral sobre el carrer Provença. El conjunt tenia un clar regust francès, del segon imperi. No podríem assegurar, però, sense haver assistit a la construcció, que els materials tinguessin la mateixa noblesa que expressava la façana: a l’Eixample molts sòcols i molts encoixinats que figuren de pedra són de totxo hàbilment arrebossats.

Va ser en aquest edifici –amb transformacions en el seu interior, però de ben segur exactament igual per fora– on jo vaig entrar, faltant un mes per fer els vuit anys, el dia 5 d’octubre de l’any 1948, per reprendre la meva vida escolar interrompuda per una greu malaltia i una llarguíssima convalescència durant més de dos cursos. Perquè jo pogués entrar aquell matí en aquell palauet s’havien hagut de donar, com a mínim, quatre circumstàncies. Primera, els hereus del Marquès, o potser ell mateix, varen vendre la casa i l’any 1931 la va comprar la Société Générale Française de Bienfaisance, perquè s’hi poguessin instal·lar l’Institut Francès de Barcelona i els cursos d’ensenyament secundari, propis d’un Lycée oficial, sota la jurisdicció acadèmica de la Universitat de Toulouse i la responsabilitat organitzativa del Ministeri d’afers exteriors de França. Com que l’espai disponible a l’edifici no era suficient es va sacrificar una part del jardí i s’hi va aixecar una construcció de tres plantes, amb llargs finestrals i una pretensió d’estricta funcionalitat (tot i que tenia la caldera de la calefacció just sota l’escala...), adjacent a la paret mitgera de la casa veïna del carrer Bailèn. Segona, l’any 1945 els aliats havien guanyat la guerra i el règim franquista havia de tolerar l’existència d’un enclavament –aquest Liceu francès de Barcelona– que gaudiria d’un cert estatus d’extraterritorialitat. L’establiment estava obert, no sols als fills de la colònia francesa, sinó als de la gent del país. Alguns hi anaven per una simple qüestió de veïnatge en un moment on mancaven escoles, però d’altres fills –i filles– de famílies, amb dures històries personals a sobre, perquè hi trobaven una mena de refugi: famílies jueves que havien fet un llarg periple per Europa fugint del pitjor, famílies de confessió protestant, famílies de represaliats pel franquisme, famílies d’exiliats i les que patien l’exili dins del propi país; gent diversa, però la gran majoria, “épris de progrès, de justice et de liberté”, tal i com retòricament va escriure André Dravet, director de l’establiment des de l’any 1942, inequívocament adscrit al combat de la França lliure contra els col·laboracionistes del govern de Vichy. Tercera, la meva condició de quasi veí de l’edifici. I quarta, el preu assequible de la mensualitat –potser un preu polític– que el meu pare, que se sentia com a formant part d’aquell difús però real món de l’exili interior, podria pagar malgrat les estretors econòmiques.

La institució i l’edifici varen patir també directament els efectes de la guerra: durant el bombardeig del 17 de febrer de 1937 sobre Barcelona un alumne va morir a la sortida de l’escola i la teulada i el primer pis varen resultar malmesos. El nom del noi no va poder tenir el recordatori que una altra evolució de la nostra història hauria permès. Les destrosses, és clar, es varen arreglar.

Una classe del curs 1949-1950
Nosaltres, els alumnes, no copsàvem les modificacions que l’edifici havia anat incorporant per tal de passar de residència familiar d’alt nivell, amb tot el programa arquitectònic que això comportava a la seva època, a establiment escolar raonablement funcional. I encara menys podíem ser conscients de fins a quin punt havia canviat l’ús del conjunt, canvis que un observador allunyat en el temps percebria. La porta d’entrada al jardí, sàviament situada per l’arquitecte al centre del xamfrà, ja no servia per a que les visites del Marquès apreciessin millor la façana de l’edifici; ara senzillament era un accés ampli per a una munió de criatures i acompanyants, davant la qual, a la sortida del vespre, s’hi solia instal·lar un home que venia llaminadures; les extreia d’una caixa muntada sobre el tricicle amb el què es desplaçava: unes pomes roges, petites i ensucrades, amb una tija de fusta per agafar-les mentre s’anaven menjant, i uns caramels punxeguts, de color vermell, també amb el seu palet. La vegetació del jardí, llevat la palmera situada a l’extrem de la façana del carrer Provença, havia quedat reduïda a un parell d’arbustos d’una certa alçada, potser llorers que havien perdut totes les branques baixes, amb el tronc polit com una peça d’ebenisteria a força de servir de recolzament a milers de mans que s’hi arrapaven per poder fers girs sobtats en plena carrera. Mentre que la modesta escalinata que pujava a la planta principal, dissenyada per afavorir les senyores i els senyors quan rebien els invitats, servia ara per seure a esmorzar una dotzena de criatures a l’hora del pati. L’espai lliure de darrera l’edifici, estret, sempre humit i fosc, que havia acollit un cobert per al carbó i segurament alguna entrada pel servei, es convertia en un irregular camp on s’hi jugaven embolicats  partits de futbol.


Si l’exterior presentava sovint un aspecte fins a cert punt caòtic, a l’interior hi regnava un ordre notable. A les aules, d’una de les quals recordo una configuració que segurament devia respondre a una antiga sala i alcova, s’hi entrava i sortia mantenint una certa formació i a les parets dels espais comuns, alternats amb cartells amb fotografies de paisatges o d’alguna reproducció d’art, uns rètols recordaven l’obligació de mantenir el silenci: “Silence. Les enfants travaillent”. El mobiliari compaginava taules i cadires que jo veia com a noves amb pupitres d’abans de les dues guerres que aquella singular societat franco-catalana havia patit des del 1936 fins el 1945.

Cours de géographie documentaire. 1948
Damunt del pupitre, amb el tinter incrustat, ple de tinta, la llibreta. Totes les llibretes amb una quadrícula típica, bastant gran, amb un filet vermell vertical que delimitava a l’esquerra de la pàgina un marge on el professor hi apuntava els comentaris o les notes, sempre sobre 20. No sé quan es devia instituir aquesta quadrícula, però avui continua essent de referència a tot França. I la llibreta especial per a les classes de ciències naturals que alternava una pàgina blanca amb una de quadriculada, la blanca destinada als dibuixos explicatius que havien d’acompanyar els textos. Per als més petits aquesta llibreta també servia per transcriure-hi poesies; aleshores a la pàgina blanca s’hi dibuixava alguna cosa suggerida pel poema, segons la imaginació de cadascú. Al costat de la llibreta, i sota la tapa del pupitre, els llibres, tots francesos, adequats als programes oficials. Els que mantenien continguts d’abans de la guerra –aritmètica, gramàtica, “leçons de choses”– tenien dates d’impressió dels anys trenta i molts eren de segona mà. Els que segurament havien quedat afectats pels plans d’estudi durant l’ocupació –història o geografia– eren nous.

Dels tres cursos que vaig passar en aquells locals només el primer va ser en el vell palauet del Marquès. Els altres dos, els corresponents a les classe de neuvième i huitième, varen transcorre a l’edifici nou. Com que ja anava prou endarrerit per mor de la meva llarga convalescència, sense poder completar el cicle de l’ensenyament primari francès em vaig incorporar a la promoció que la tardor de 1951 començaria el batxillerat, secció d’ensenyament secundari que seguia el programa oficial del Ministerio espanyol, compartint instal·lacions amb les seccions d’ensenyament francès i desenvolupant la docència dins d’aquell ambient de llibertat i rigor que garantia l’administració de l’Estat francès. Això, però, ja en un altre edifici, al carrer de Moià, el que havia estat abans i durant la Guerra mundial la seu de la Deutsche Schule, l’Escola Alemanya. Es tractava d’un edifici imponent que un cop acabada la guerra va passar a ser gestionat pel govern francès –que ràpidament n’obtindria la propietat– amb el nom de Lycée Français / Collège International. (La denominació d’internacional venia justificada perquè els cònsols dels Estats Units i de la Gran Bretanya, juntament amb el de França, els aliats occidentals, formaven el Comitè director del centre. La postguerra continuava ben present).

A finals de novembre de 1962 el vestíbul del palauet va acollir la cerimònia més trista de la seva història quan s’hi va instal·lar la capella ardent de les tres joveníssimes alumnes mortes en un accident d’autocar quan totes les classes del Liceu tornaven d’una celebració esportiva a Santa Creu d’Olordre. Cap a finals dels anys seixanta, quan ja la majoria de les instal·lacions que el Liceu Francès tenia a la ciutat s’havien traslladat al nou edifici a Pedralbes, l’empresa Nuñez i Navarro, especialitzada aleshores en la construcció dels solars dels xamfrans de l’Eixample, va comprar el palauet del Marquès de Soto Hermoso –que en d’altres circumstàncies menys determinades per l’especulació i amb més consciència dels valors del patrimoni construït encara hauria pogut gaudir d’una noble i útil vellesa–, va enderrocar-lo, i va aixecar un edifici amb el màxim volum que li permetien les ordenances. L’edifici va ser batejat de forma surrealista com a “Nuñez-Liceo”, denominació que ha augmentat el seu nivell críptic a mida que han anat passant els anys.