diumenge, 19 de febrer del 2012

El Mas Badó (i 2)



El Badó era un antic mas del qual ja se’n fa referència documental l’any 1353 i que a mitjans del anys vint es va transformar per acollir un sanatori antituberculós. Aquest establiment va ser un dels que es varen construir a Catalunya durant el primer terç del segle XX en l’ampli procés endegat en la lluita contra malaltia, que incloïa molts fronts. Entre el 1904 i el 1932 es varen obrir uns deu sanatoris antituberculosos i es va debatre la funció dels sanatoris marítims enfront dels de muntanya; es varen posar en funcionament asils, dispensaris i serveis hospitalaris especialitzats; la Mancomunitat va crear el Servei d’assistència social als tuberculosos, on es feia investigació, assistència clínica i ensenyament, sota la direcció del Doctor Lluís Sayé que ja havia estat a l’Institut Pasteur, a París, per experimentar amb els efectes –molt limitats– de la vacuna Calmette-Guérin; la Caixa de Pensions va posar en funcionament els Dispensaris Blancs.
Un cartell de Ramon Casas
L’any 1930 els Doctors Conrad Xalabarder i Lluis Sayé funden la Societat catalana de Tisiologia i dos anys més tard el mateix Xalabarder inaugura l’Institut antituberculós. Hi ha nombroses comunicacions científiques, es fan activitats divulgatives per fomentar l’higiene i reduir contagis, i s’adopten noves mesures preventives contra la difusió de la malaltia com ho va ser la creació de nous models d’instal·lacions escolars: l’Escola del Bosc a Montjuic, l’any 1910 i la del Mar a la Barceloneta, l’any 1918, o el Pavelló de l’Ajuntament de Barcelona, a Berga, en són mostres. Una prova més del caràcter integral que havia adquirit la lluita contra la tuberculosi la tenim en la previsió d’unes “zones pròpies per a sanatoris” establertes pel Regional Planning de Catalunya de 1932, redactat pels germans Rubió i Tudurí per encàrrec de la Generalitat. Tals zones es delimitaven entre les corbes de 600 i 1200 metres d’altitud i amb una pluviositat inferior als 500 mil·límetres anuals. 


Els sanatoris de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja i el del Montseny, al Brull, varen ser l’escenari de la mort de dos poetes. 

El sanatori de Puig d'Olena

Al de Puig d’Olena, visible des del Mas Badó, “situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim de turons”, un edifici funcional de l’arquitecte Antoni Fisas, inaugurat l’any 1933 pel Doctor F. Ribas i Soriano, hi va morir l’any 1942 Màrius Torres, poeta i metge, als trenta-dos anys, després de viure-hi la guerra, la desfeta i l’exili interior. Al del Montseny, inaugurat l’any 1931 sobre l’antic Mas Casademunt pels Doctors Lluis Rosal i Josep Raventós, hi va morir el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, als vint-i-cinc anys. Voluntari a l’exèrcit republicà, malalt des de mitjans de 1937, va ingressar moribund al sanatori el dos de gener de 1938 acompanyat per una amiga i va morir tres dies més tard. El dos d’octubre de 1939, aquella amiga del poeta, Amàlia Tineo, va rebre una carta del rector del Brull, Carlos Creus, una crua mostra de la iniquitat del franquisme, en què, entre d’altres coses, li deia:

Muy señora mía: (...) Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del “ninxo” que es de doscientas pesetas (200 pts.) si lo quiere alquilado para cuatro años: y si lo quiere en propiedad son quinientas pesetas (500 pts.), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de “nichos” realizadas durante el período rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo.
De V. Attm. s.s.
Carlos Creus, Párroco
Brull a 2 de octubre 1939: Año de la Victoria”  (*)

Les instal·lacions del Mas Badó que jo vaig conèixer les varen inaugurar l’any 1926 els Doctors Josep Badó, un dels hereus del mas, i Jaume Raventós, amb el nom oficial de Sanatori de Mare de Déu de les Victòries. Tot i que l’any 1944 va deixar de funcionar com a tal i va desaparèixer l’equipament i el servei mèdic especialitzat, va continuar acollint convalescents: la qualitat ambiental no havia pas variat, l’alimentació tampoc requeria una especial cura i del repòs ja se’n responsabilitzarien els familiars. Malgrat la radical simplificació dels serveis -cal saber que aquests sanatoris eren iniciatives privades- l’estada no podia ser barata. En la seva primera carta el meu pare diu que, afortunadament, la qüestió econòmica està resolta. Aquesta solució, penso, devia venir en forma de bestreta facilitada per l’amo de l’empresa on treballava, reintegrable en cada mensualitat, al llarg de bastants anys.

El mas i l'edifici de les habitacions
Algunes fotografies antigues que he localitzat confirmen imatges que m’han quedat a la memòria. 
El primitiu mas, sense canvis en la seva configuració externa -amb una torre quadrada que sobresortia clarament del conjunt- acollia el menjador, una sala d’estar, la cuina, l’estança dels propietaris, o encarregats, alguna habitació pel servei i segurament els espais on hi havia hagut els consultoris. La innovació que va aportar el sanatori va ser la construcció d’un edifici de planta baixa i un pis, allargat, on es disposaven les habitacions dels hostes, afegit al mas per la façana posterior, de forma que el conjunt configurava un espai enjardinat orientat a migdia, al bosc i amb unes bones vistes.

La galeria de la plata baixa
 A la planta baixa les habitacions s’obrien al llarg d’una galeria ben assolellada, però que fa l’impressió que deixava molt poca intimitat als estadants, mentre que al pis cada habitació disposava d’una petita galeria individual que donava sobre el jardí. Em sembla que nosaltres varem estar els dos anys en aquest pis de dalt. 

El jardí. Al fons el Puig d'Olena
Recordo la visió del Puig d’Olena a través d’una cortina de pluja i el descobriment dels arcs de Sant Martí, el retruny de les tronades entre les cingleres veïnes i una gèlida nit de Sant Joan al voltant d’una foguera al costat del mas. El pontet metàl·lic que duia del mas al bosc del darrera, per sobre el camí de Sant Quirze. Pocs nens amb qui jugar, només els mesos de ple estiu, durant el període de les vacances escolars, perquè per a molts l’establiment ja s’havia transformat en un hotel sense adjectius.

Deu anys més tard de les meves temporades de convalescència al Mas Badó, Amàlia Tineo, l’amiga de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que l’any de la “Victoria” va rebre aquella carta del rector del Brull, va ser professora meva al Liceu Francès.

(*) Cateura Valls, Xavier. Estances de febre, pàgines 18-37.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada