El Badó era un antic mas del qual ja se’n fa referència documental l’any 1353 i que a mitjans del anys vint es va transformar per acollir un sanatori antituberculós. Aquest establiment va ser un dels que es varen construir a Catalunya durant el primer terç del segle XX en l’ampli procés endegat en la lluita contra malaltia, que incloïa molts fronts. Entre el 1904 i el 1932 es varen obrir uns deu sanatoris antituberculosos i es va debatre la funció dels sanatoris marítims enfront dels de muntanya; es varen posar en funcionament asils, dispensaris i serveis hospitalaris especialitzats; la Mancomunitat va crear el Servei d’assistència social als tuberculosos, on es feia investigació, assistència clínica i ensenyament, sota la direcció del Doctor Lluís Sayé que ja havia estat a l’Institut Pasteur, a París, per experimentar amb els efectes –molt limitats– de la vacuna Calmette-Guérin; la Caixa de Pensions va posar en funcionament els Dispensaris Blancs.
Un cartell de Ramon Casas |
Els sanatoris de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja i el del Montseny, al Brull, varen ser l’escenari de la mort de dos poetes.
El sanatori de Puig d'Olena |
Al de Puig d’Olena, visible des
del Mas Badó, “situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al
cim de turons”, un edifici funcional de l’arquitecte Antoni Fisas, inaugurat
l’any 1933 pel Doctor F. Ribas i Soriano, hi va morir l’any 1942 Màrius Torres,
poeta i metge, als trenta-dos anys, després de viure-hi la guerra, la desfeta i
l’exili interior. Al del Montseny, inaugurat l’any 1931 sobre l’antic Mas
Casademunt pels Doctors Lluis Rosal i Josep Raventós, hi va morir el poeta
mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, als vint-i-cinc anys. Voluntari a l’exèrcit
republicà, malalt des de mitjans de 1937, va ingressar moribund al sanatori el
dos de gener de 1938 acompanyat per una amiga i va morir tres dies més tard. El
dos d’octubre de 1939, aquella amiga del poeta, Amàlia Tineo, va rebre una
carta del rector del Brull, Carlos Creus, una crua mostra de la iniquitat del
franquisme, en què, entre d’altres coses, li deia:
“Muy señora mía: (...) Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del “ninxo” que es de doscientas pesetas (200 pts.) si lo quiere alquilado para cuatro años: y si lo quiere en propiedad son quinientas pesetas (500 pts.), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de “nichos” realizadas durante el período rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo.
De V. Attm. s.s.
Carlos Creus, Párroco
Brull a 2 de octubre 1939: Año de la Victoria” (*)
Les instal·lacions del Mas Badó que jo vaig conèixer les varen inaugurar l’any 1926 els Doctors Josep Badó, un dels hereus del mas, i Jaume Raventós, amb el nom oficial de Sanatori de Mare de Déu de les Victòries. Tot i que l’any 1944 va deixar de funcionar com a tal i va desaparèixer l’equipament i el servei mèdic especialitzat, va continuar acollint convalescents: la qualitat ambiental no havia pas variat, l’alimentació tampoc requeria una especial cura i del repòs ja se’n responsabilitzarien els familiars. Malgrat la radical simplificació dels serveis -cal saber que aquests sanatoris eren iniciatives privades- l’estada no podia ser barata. En la seva primera carta el meu pare diu que, afortunadament, la qüestió econòmica està resolta. Aquesta solució, penso, devia venir en forma de bestreta facilitada per l’amo de l’empresa on treballava, reintegrable en cada mensualitat, al llarg de bastants anys.
El mas i l'edifici de les habitacions |
El primitiu mas, sense canvis en la seva configuració externa -amb una torre quadrada que sobresortia clarament del conjunt- acollia el menjador, una sala d’estar, la cuina, l’estança dels propietaris, o encarregats, alguna habitació pel servei i segurament els espais on hi havia hagut els consultoris. La innovació que va aportar el sanatori va ser la construcció d’un edifici de planta baixa i un pis, allargat, on es disposaven les habitacions dels hostes, afegit al mas per la façana posterior, de forma que el conjunt configurava un espai enjardinat orientat a migdia, al bosc i amb unes bones vistes.
La galeria de la plata baixa |
A la planta baixa les habitacions s’obrien al llarg d’una galeria ben assolellada, però que fa l’impressió que deixava molt poca intimitat als estadants, mentre que al pis cada habitació disposava d’una petita galeria individual que donava sobre el jardí. Em sembla que nosaltres varem estar els dos anys en aquest pis de dalt.
El jardí. Al fons el Puig d'Olena |
Deu anys més tard de les meves temporades de convalescència al Mas Badó, Amàlia Tineo, l’amiga de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que l’any de la “Victoria” va rebre aquella carta del rector del Brull, va ser professora meva al Liceu Francès.
(*) Cateura Valls, Xavier. Estances de febre, pàgines 18-37.