diumenge, 19 de febrer del 2012

El Mas Badó (i 2)



El Badó era un antic mas del qual ja se’n fa referència documental l’any 1353 i que a mitjans del anys vint es va transformar per acollir un sanatori antituberculós. Aquest establiment va ser un dels que es varen construir a Catalunya durant el primer terç del segle XX en l’ampli procés endegat en la lluita contra malaltia, que incloïa molts fronts. Entre el 1904 i el 1932 es varen obrir uns deu sanatoris antituberculosos i es va debatre la funció dels sanatoris marítims enfront dels de muntanya; es varen posar en funcionament asils, dispensaris i serveis hospitalaris especialitzats; la Mancomunitat va crear el Servei d’assistència social als tuberculosos, on es feia investigació, assistència clínica i ensenyament, sota la direcció del Doctor Lluís Sayé que ja havia estat a l’Institut Pasteur, a París, per experimentar amb els efectes –molt limitats– de la vacuna Calmette-Guérin; la Caixa de Pensions va posar en funcionament els Dispensaris Blancs.
Un cartell de Ramon Casas
L’any 1930 els Doctors Conrad Xalabarder i Lluis Sayé funden la Societat catalana de Tisiologia i dos anys més tard el mateix Xalabarder inaugura l’Institut antituberculós. Hi ha nombroses comunicacions científiques, es fan activitats divulgatives per fomentar l’higiene i reduir contagis, i s’adopten noves mesures preventives contra la difusió de la malaltia com ho va ser la creació de nous models d’instal·lacions escolars: l’Escola del Bosc a Montjuic, l’any 1910 i la del Mar a la Barceloneta, l’any 1918, o el Pavelló de l’Ajuntament de Barcelona, a Berga, en són mostres. Una prova més del caràcter integral que havia adquirit la lluita contra la tuberculosi la tenim en la previsió d’unes “zones pròpies per a sanatoris” establertes pel Regional Planning de Catalunya de 1932, redactat pels germans Rubió i Tudurí per encàrrec de la Generalitat. Tals zones es delimitaven entre les corbes de 600 i 1200 metres d’altitud i amb una pluviositat inferior als 500 mil·límetres anuals. 


Els sanatoris de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja i el del Montseny, al Brull, varen ser l’escenari de la mort de dos poetes. 

El sanatori de Puig d'Olena

Al de Puig d’Olena, visible des del Mas Badó, “situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim de turons”, un edifici funcional de l’arquitecte Antoni Fisas, inaugurat l’any 1933 pel Doctor F. Ribas i Soriano, hi va morir l’any 1942 Màrius Torres, poeta i metge, als trenta-dos anys, després de viure-hi la guerra, la desfeta i l’exili interior. Al del Montseny, inaugurat l’any 1931 sobre l’antic Mas Casademunt pels Doctors Lluis Rosal i Josep Raventós, hi va morir el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, als vint-i-cinc anys. Voluntari a l’exèrcit republicà, malalt des de mitjans de 1937, va ingressar moribund al sanatori el dos de gener de 1938 acompanyat per una amiga i va morir tres dies més tard. El dos d’octubre de 1939, aquella amiga del poeta, Amàlia Tineo, va rebre una carta del rector del Brull, Carlos Creus, una crua mostra de la iniquitat del franquisme, en què, entre d’altres coses, li deia:

Muy señora mía: (...) Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del “ninxo” que es de doscientas pesetas (200 pts.) si lo quiere alquilado para cuatro años: y si lo quiere en propiedad son quinientas pesetas (500 pts.), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de “nichos” realizadas durante el período rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo.
De V. Attm. s.s.
Carlos Creus, Párroco
Brull a 2 de octubre 1939: Año de la Victoria”  (*)

Les instal·lacions del Mas Badó que jo vaig conèixer les varen inaugurar l’any 1926 els Doctors Josep Badó, un dels hereus del mas, i Jaume Raventós, amb el nom oficial de Sanatori de Mare de Déu de les Victòries. Tot i que l’any 1944 va deixar de funcionar com a tal i va desaparèixer l’equipament i el servei mèdic especialitzat, va continuar acollint convalescents: la qualitat ambiental no havia pas variat, l’alimentació tampoc requeria una especial cura i del repòs ja se’n responsabilitzarien els familiars. Malgrat la radical simplificació dels serveis -cal saber que aquests sanatoris eren iniciatives privades- l’estada no podia ser barata. En la seva primera carta el meu pare diu que, afortunadament, la qüestió econòmica està resolta. Aquesta solució, penso, devia venir en forma de bestreta facilitada per l’amo de l’empresa on treballava, reintegrable en cada mensualitat, al llarg de bastants anys.

El mas i l'edifici de les habitacions
Algunes fotografies antigues que he localitzat confirmen imatges que m’han quedat a la memòria. 
El primitiu mas, sense canvis en la seva configuració externa -amb una torre quadrada que sobresortia clarament del conjunt- acollia el menjador, una sala d’estar, la cuina, l’estança dels propietaris, o encarregats, alguna habitació pel servei i segurament els espais on hi havia hagut els consultoris. La innovació que va aportar el sanatori va ser la construcció d’un edifici de planta baixa i un pis, allargat, on es disposaven les habitacions dels hostes, afegit al mas per la façana posterior, de forma que el conjunt configurava un espai enjardinat orientat a migdia, al bosc i amb unes bones vistes.

La galeria de la plata baixa
 A la planta baixa les habitacions s’obrien al llarg d’una galeria ben assolellada, però que fa l’impressió que deixava molt poca intimitat als estadants, mentre que al pis cada habitació disposava d’una petita galeria individual que donava sobre el jardí. Em sembla que nosaltres varem estar els dos anys en aquest pis de dalt. 

El jardí. Al fons el Puig d'Olena
Recordo la visió del Puig d’Olena a través d’una cortina de pluja i el descobriment dels arcs de Sant Martí, el retruny de les tronades entre les cingleres veïnes i una gèlida nit de Sant Joan al voltant d’una foguera al costat del mas. El pontet metàl·lic que duia del mas al bosc del darrera, per sobre el camí de Sant Quirze. Pocs nens amb qui jugar, només els mesos de ple estiu, durant el període de les vacances escolars, perquè per a molts l’establiment ja s’havia transformat en un hotel sense adjectius.

Deu anys més tard de les meves temporades de convalescència al Mas Badó, Amàlia Tineo, l’amiga de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que l’any de la “Victoria” va rebre aquella carta del rector del Brull, va ser professora meva al Liceu Francès.

(*) Cateura Valls, Xavier. Estances de febre, pàgines 18-37.

dissabte, 18 de febrer del 2012

El Mas Badó (1)


Anys quaranta. El Mas de Poses, al fons el Mas Badó. 

Un dissabte a la tarda a mitjans de l’estiu de 1946. Fa uns minuts que la meva mare i jo sentim esbufegar l’autocar que puja lentament cap el coll de Poses. El so s’esmorteix i es revifa a mesura que el vehicle va superant els suaus revolts de la carretera. Finalment, el veiem treure el cap, com enfila el darrer tram ben emmarcat per dues fileres de plataners, i s’atura a tocar de la petita esplanada on comença el camí del Mas Badó. Només ha baixat el meu pare, la resta de passatgers segueixen cap a Castellterçol. Tan sols du la cartera de mà i un paquet no gaire gran: no caldrà esperar doncs que el conductor baixi res de dalt de la baca on hi ha col·locat tot l’equipatge voluminós i l’autocar reprèn de seguida el viatge.

El pare ha plegat de treballar al migdia, ha anat a casa a dinar el que ha fet la iaia Mercè, l’avia materna, que viu amb nosaltres, i ha agafat el cotxe de línia com gairebé cada setmana, tret que el dissabte sigui festiu, aleshores puja el divendres, o quan es dóna alguna circumstància especial que li permetin una estada més llarga. Normalment els dilluns al matí, molt d’hora, agafa l’autocar de tornada que el durà fins a Barcelona per poder arribar a la feina a les nou; segons com, però, pot baixar amb el cotxe d’algun altre estadant al Mas i així s’estalvia força temps. Alguna nit –a casa no hi ha telèfon– cap a les 10 posa una conferència per poder parlar una estona i, de vegades, entre setmana envia un paquet pel recader amb roba, algunes medicines o coses per a mi: uns llapis de colors, una joguina que s’ha quedat a casa...   

Nosaltres tres ara anem caminant cap el Mas Badó, uns vint minuts, potser. A la dreta, vistes obertes, queda el Mas de Poses dalt d’una petita elevació del terreny, envoltat pels seus camps de conreu; a l’esquerra el terreny és més mogut i jo el recordo amb força bosc. El camí va seguint el peu d’un marge i a mig recorregut, potser a prop d’una font, s’aixeca encara el tronc d’un arbre tocat pel llamp. 

El silenci deu ser gran: per la carretera hi passen molt pocs cotxes, cap màquina als camps, segurament els xiscles de les orenetes i prou. Lluny, com a teló de fons, els serrats de Barnils, de la Codina, del Puig d’Olena i de la Carassa, amb l’alternança de cingleres i boscos, nítidament retallats contra el cel d’estiu. 
L'entrada al Mas Badó
En acostar-nos al mas el camí obert es transforma: uns murets baixos que poden servir de banc i tanques vegetals a banda i banda delimiten un espai d’acollida amb algun xiprer i un parell d’arbres davant de l’entrada principal. A l’esquerra, seguint pel costat de l’edifici, el camí, que ens portaria, baixant, fins al poble de Sant Quirze de Safaja, continua. Alguna tarda hem fet aquesta excursió amb altres hostes del Mas Badó; del camí en diuen de la Canyamera.

Jo vaig arribar al Mas Badó per primer cop per Setmana Santa de 1946 i m’hi vaig passar dues llargues temporades convalescent de tuberculosi, de mitjans d’abril fins al setembre d’aquell any i de juny a setembre de 1947. D’aquestes estades en tinc records molt llunyans, tot i que d’alguns en conservo unes imatges ben nítides. I en conservo unes quantes cartes escrites pel meu pare, la gran majoria al llarg de l’any 1947. Pel contingut de les que m’han arribat, amb unes anotacions que expliquen amb força detall situacions molt quotidianes, dedueixo que se n’han perdut moltes d’altres, sobretot del primer any. Quan les vaig llegir vaig poder conèixer algun aspecte de com va ser la vida del pare durant aquell temps, i alguna informació sobre la nostra reduïda família. No en vaig trobar, però, cap d’escrita per la meva mare des del Mas Badó i això m’ha privat d’elements de referència per al record de la meva vida allà dalt. (Les cartes van dirigides al Mas Badó, municipi de San Quirico de Safaja; i hauríem de considerar, és clar, Safaja pronunciat en castellà pels guàrdies civils i els funcionaris transvasats d’altres llocs).

Vaig caure malalt de xarampió a principis d’hivern del 1945, això em va debilitar, la cosa es va complicar... i al cap de poc el metge diagnostica tuberculosi. Una malaltia demolidora, comuna encara, amb una propagació agreujada per les seqüeles de la guerra i la llarga postguerra. El seguiment de la infecció mitjançant els raigs X estava molt avançat i era possible conèixer la seva evolució de forma fiable, així que durant uns mesos en varen sotmetre a unes quantes exploracions, poques, segurament, però me’n va quedar el record precís d’una llum espectral que es diluïa en la penombra del consultori, de la fredor de la pantalla contra el pit i l’esquena, i del davantal de plom del Doctor Ramos.

La quimioteràpia, estava a punt de fer un salt definitiu amb l’administració de l’estreptomicina, aïllada l’octubre de 1943 per Albert Schatz, però aquí encara no hi teníem accés, i les sulfamides que em donaven no tenien cap efecte positiu. Sigui com sigui, però, la infecció no va progressar i al cap d’uns mesos de repòs absolut el metge va decidir que hauria de seguir un procés de convalescència en un establiment adequat, a la muntanya. No caldria que fos un sanatori amb suport mèdic: per a mi n’hi hauria prou amb anar fent unes visites periòdiques a Barcelona, amb la corresponent passada pels raigs X.