dissabte, 18 de febrer de 2012

El Mas Badó (1)


Anys quaranta. El Mas de Poses, al fons el Mas Badó. 

Un dissabte a la tarda a mitjans de l’estiu de 1946. Fa uns minuts que la meva mare i jo sentim esbufegar l’autocar que puja lentament cap el coll de Poses. El so s’esmorteix i es revifa a mesura que el vehicle va superant els suaus revolts de la carretera. Finalment, el veiem treure el cap, com enfila el darrer tram ben emmarcat per dues fileres de plataners, i s’atura a tocar de la petita esplanada on comença el camí del Mas Badó. Només ha baixat el meu pare, la resta de passatgers segueixen cap a Castellterçol. Tan sols du la cartera de mà i un paquet no gaire gran: no caldrà esperar doncs que el conductor baixi res de dalt de la baca on hi ha col·locat tot l’equipatge voluminós i l’autocar reprèn de seguida el viatge.

El pare ha plegat de treballar al migdia, ha anat a casa a dinar el que ha fet la iaia Mercè, l’avia materna, que viu amb nosaltres, i ha agafat el cotxe de línia com gairebé cada setmana, tret que el dissabte sigui festiu, aleshores puja el divendres, o quan es dóna alguna circumstància especial que li permetin una estada més llarga. Normalment els dilluns al matí, molt d’hora, agafa l’autocar de tornada que el durà fins a Barcelona per poder arribar a la feina a les nou; segons com, però, pot baixar amb el cotxe d’algun altre estadant al Mas i així s’estalvia força temps. Alguna nit –a casa no hi ha telèfon– cap a les 10 posa una conferència per poder parlar una estona i, de vegades, entre setmana envia un paquet pel recader amb roba, algunes medicines o coses per a mi: uns llapis de colors, una joguina que s’ha quedat a casa...   

Nosaltres tres ara anem caminant cap el Mas Badó, uns vint minuts, potser. A la dreta, vistes obertes, queda el Mas de Poses dalt d’una petita elevació del terreny, envoltat pels seus camps de conreu; a l’esquerra el terreny és més mogut i jo el recordo amb força bosc. El camí va seguint el peu d’un marge i a mig recorregut, potser a prop d’una font, s’aixeca encara el tronc d’un arbre tocat pel llamp. 

El silenci deu ser gran: per la carretera hi passen molt pocs cotxes, cap màquina als camps, segurament els xiscles de les orenetes i prou. Lluny, com a teló de fons, els serrats de Barnils, de la Codina, del Puig d’Olena i de la Carassa, amb l’alternança de cingleres i boscos, nítidament retallats contra el cel d’estiu. 
L'entrada al Mas Badó
En acostar-nos al mas el camí obert es transforma: uns murets baixos que poden servir de banc i tanques vegetals a banda i banda delimiten un espai d’acollida amb algun xiprer i un parell d’arbres davant de l’entrada principal. A l’esquerra, seguint pel costat de l’edifici, el camí, que ens portaria, baixant, fins al poble de Sant Quirze de Safaja, continua. Alguna tarda hem fet aquesta excursió amb altres hostes del Mas Badó; del camí en diuen de la Canyamera.

Jo vaig arribar al Mas Badó per primer cop per Setmana Santa de 1946 i m’hi vaig passar dues llargues temporades convalescent de tuberculosi, de mitjans d’abril fins al setembre d’aquell any i de juny a setembre de 1947. D’aquestes estades en tinc records molt llunyans, tot i que d’alguns en conservo unes imatges ben nítides. I en conservo unes quantes cartes escrites pel meu pare, la gran majoria al llarg de l’any 1947. Pel contingut de les que m’han arribat, amb unes anotacions que expliquen amb força detall situacions molt quotidianes, dedueixo que se n’han perdut moltes d’altres, sobretot del primer any. Quan les vaig llegir vaig poder conèixer algun aspecte de com va ser la vida del pare durant aquell temps, i alguna informació sobre la nostra reduïda família. No en vaig trobar, però, cap d’escrita per la meva mare des del Mas Badó i això m’ha privat d’elements de referència per al record de la meva vida allà dalt. (Les cartes van dirigides al Mas Badó, municipi de San Quirico de Safaja; i hauríem de considerar, és clar, Safaja pronunciat en castellà pels guàrdies civils i els funcionaris transvasats d’altres llocs).

Vaig caure malalt de xarampió a principis d’hivern del 1945, això em va debilitar, la cosa es va complicar... i al cap de poc el metge diagnostica tuberculosi. Una malaltia demolidora, comuna encara, amb una propagació agreujada per les seqüeles de la guerra i la llarga postguerra. El seguiment de la infecció mitjançant els raigs X estava molt avançat i era possible conèixer la seva evolució de forma fiable, així que durant uns mesos en varen sotmetre a unes quantes exploracions, poques, segurament, però me’n va quedar el record precís d’una llum espectral que es diluïa en la penombra del consultori, de la fredor de la pantalla contra el pit i l’esquena, i del davantal de plom del Doctor Ramos.

La quimioteràpia, estava a punt de fer un salt definitiu amb l’administració de l’estreptomicina, aïllada l’octubre de 1943 per Albert Schatz, però aquí encara no hi teníem accés, i les sulfamides que em donaven no tenien cap efecte positiu. Sigui com sigui, però, la infecció no va progressar i al cap d’uns mesos de repòs absolut el metge va decidir que hauria de seguir un procés de convalescència en un establiment adequat, a la muntanya. No caldria que fos un sanatori amb suport mèdic: per a mi n’hi hauria prou amb anar fent unes visites periòdiques a Barcelona, amb la corresponent passada pels raigs X.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada