diumenge, 22 de gener de 2012

El palauet del Marquès de Soto Hermoso


El Palauet, a la cantona de  Bailèn amb Provença

Devia ser al començament de l’any 1898 que el senyor Jacobo García de San Pedro va encarregar a l’arquitecte Emili Sala Cortés que li construís un habitatge de qualitat en un solar a la cantonada dels carrers de Bailèn i Provença, concretament al xamfrà de la banda del Llobregat, cantó muntanya. La forma de la parcel·la, rectangular allargada en sentit del carrer Bailèn, va condicionar la configuració i la disposició de l’edifici. Hauria de ser una construcció a quatre vents, separada de l’alineació de la via pública per mitjà d’un petit jardí, una mica aixecat en relació al nivell del carrer, que garantiria un espai de privacitat per als estadants. Un muret coronat amb una reixa de ferro tancaria el jardí. Una porta metàl·lica de doble batent, situada al centre mateix del xamfrà, permetria que la façana de l’edifici s’oferís als visitants amb la màxima perspectiva, i d’aquesta manera pal·liar la migradesa relativa del conjunt. El projecte va obtenir el permís municipal d’obra el dia 25 de gener de l’any següent, el 1899, a nom del senyor esmentat, que consta a l’arxiu administratiu de l’Ajuntament amb el títol nobiliari de Marquès de Soto Hermoso.

Del projecte en va resultar un palauet de planta rectangular, d’uns vint-i-cinc metres de llarg per deu de fons, amb semi soterrani, el sostre del qual quedava situat a més d’un metre per sobre el nivell del jardí, planta noble i un pis. Tot i que aquells anys estaven sorgint a la dreta de l’Eixample força edificis modernistes, l’estil de la casa del Marquès va resultar ser inequívocament eclèctic: l’home es devia sentir lluny dels gustos arquitectònics d’alguns dels burgesos barcelonins i l’arquitecte Sala Cortés, que tindria pocs anys després una curiosa relació professional amb Antoni Gaudí, desenvolupava les seves obres amb un llenguatge diferent. I el Marquès va considerar aquest  llenguatge l’adequat a la seva personalitat.

La façana tenia una composició simètrica. En el centre, una porxada avançada acollia la curta escalinata que conduïa cap al nivell principal i permetia al seu damunt, perllongant a l’exterior la primera planta, l’establiment d’una terrassa, mentre que els extrems de l’edifici es configuraven amb dues torres rectangulars, un pis més altes que la resta, ben proporcionades, coronades per unes cobertes amansardades. Un cos de planta baixa, amb grans vidrieres, sobre el què s’obria una altra terrassa, oferia un espai ben assolellat i confortable i atorgava personalitat a la façana lateral sobre el carrer Provença. El conjunt tenia un clar regust francès, del segon imperi. No podríem assegurar, però, sense haver assistit a la construcció, que els materials tinguessin la mateixa noblesa que expressava la façana: a l’Eixample molts sòcols i molts encoixinats que figuren de pedra són de totxo hàbilment arrebossats.

Va ser en aquest edifici –amb transformacions en el seu interior, però de ben segur exactament igual per fora– on jo vaig entrar, faltant un mes per fer els vuit anys, el dia 5 d’octubre de l’any 1948, per reprendre la meva vida escolar interrompuda per una greu malaltia i una llarguíssima convalescència durant més de dos cursos. Perquè jo pogués entrar aquell matí en aquell palauet s’havien hagut de donar, com a mínim, quatre circumstàncies. Primera, els hereus del Marquès, o potser ell mateix, varen vendre la casa i l’any 1931 la va comprar la Société Générale Française de Bienfaisance, perquè s’hi poguessin instal·lar l’Institut Francès de Barcelona i els cursos d’ensenyament secundari, propis d’un Lycée oficial, sota la jurisdicció acadèmica de la Universitat de Toulouse i la responsabilitat organitzativa del Ministeri d’afers exteriors de França. Com que l’espai disponible a l’edifici no era suficient es va sacrificar una part del jardí i s’hi va aixecar una construcció de tres plantes, amb llargs finestrals i una pretensió d’estricta funcionalitat (tot i que tenia la caldera de la calefacció just sota l’escala...), adjacent a la paret mitgera de la casa veïna del carrer Bailèn. Segona, l’any 1945 els aliats havien guanyat la guerra i el règim franquista havia de tolerar l’existència d’un enclavament –aquest Liceu francès de Barcelona– que gaudiria d’un cert estatus d’extraterritorialitat. L’establiment estava obert, no sols als fills de la colònia francesa, sinó als de la gent del país. Alguns hi anaven per una simple qüestió de veïnatge en un moment on mancaven escoles, però d’altres fills –i filles– de famílies, amb dures històries personals a sobre, perquè hi trobaven una mena de refugi: famílies jueves que havien fet un llarg periple per Europa fugint del pitjor, famílies de confessió protestant, famílies de represaliats pel franquisme, famílies d’exiliats i les que patien l’exili dins del propi país; gent diversa, però la gran majoria, “épris de progrès, de justice et de liberté”, tal i com retòricament va escriure André Dravet, director de l’establiment des de l’any 1942, inequívocament adscrit al combat de la França lliure contra els col·laboracionistes del govern de Vichy. Tercera, la meva condició de quasi veí de l’edifici. I quarta, el preu assequible de la mensualitat –potser un preu polític– que el meu pare, que se sentia com a formant part d’aquell difús però real món de l’exili interior, podria pagar malgrat les estretors econòmiques.

La institució i l’edifici varen patir també directament els efectes de la guerra: durant el bombardeig del 17 de febrer de 1937 sobre Barcelona un alumne va morir a la sortida de l’escola i la teulada i el primer pis varen resultar malmesos. El nom del noi no va poder tenir el recordatori que una altra evolució de la nostra història hauria permès. Les destrosses, és clar, es varen arreglar.

Una classe del curs 1949-1950
Nosaltres, els alumnes, no copsàvem les modificacions que l’edifici havia anat incorporant per tal de passar de residència familiar d’alt nivell, amb tot el programa arquitectònic que això comportava a la seva època, a establiment escolar raonablement funcional. I encara menys podíem ser conscients de fins a quin punt havia canviat l’ús del conjunt, canvis que un observador allunyat en el temps percebria. La porta d’entrada al jardí, sàviament situada per l’arquitecte al centre del xamfrà, ja no servia per a que les visites del Marquès apreciessin millor la façana de l’edifici; ara senzillament era un accés ampli per a una munió de criatures i acompanyants, davant la qual, a la sortida del vespre, s’hi solia instal·lar un home que venia llaminadures; les extreia d’una caixa muntada sobre el tricicle amb el què es desplaçava: unes pomes roges, petites i ensucrades, amb una tija de fusta per agafar-les mentre s’anaven menjant, i uns caramels punxeguts, de color vermell, també amb el seu palet. La vegetació del jardí, llevat la palmera situada a l’extrem de la façana del carrer Provença, havia quedat reduïda a un parell d’arbustos d’una certa alçada, potser llorers que havien perdut totes les branques baixes, amb el tronc polit com una peça d’ebenisteria a força de servir de recolzament a milers de mans que s’hi arrapaven per poder fers girs sobtats en plena carrera. Mentre que la modesta escalinata que pujava a la planta principal, dissenyada per afavorir les senyores i els senyors quan rebien els invitats, servia ara per seure a esmorzar una dotzena de criatures a l’hora del pati. L’espai lliure de darrera l’edifici, estret, sempre humit i fosc, que havia acollit un cobert per al carbó i segurament alguna entrada pel servei, es convertia en un irregular camp on s’hi jugaven embolicats  partits de futbol.


Si l’exterior presentava sovint un aspecte fins a cert punt caòtic, a l’interior hi regnava un ordre notable. A les aules, d’una de les quals recordo una configuració que segurament devia respondre a una antiga sala i alcova, s’hi entrava i sortia mantenint una certa formació i a les parets dels espais comuns, alternats amb cartells amb fotografies de paisatges o d’alguna reproducció d’art, uns rètols recordaven l’obligació de mantenir el silenci: “Silence. Les enfants travaillent”. El mobiliari compaginava taules i cadires que jo veia com a noves amb pupitres d’abans de les dues guerres que aquella singular societat franco-catalana havia patit des del 1936 fins el 1945.

Cours de géographie documentaire. 1948
Damunt del pupitre, amb el tinter incrustat, ple de tinta, la llibreta. Totes les llibretes amb una quadrícula típica, bastant gran, amb un filet vermell vertical que delimitava a l’esquerra de la pàgina un marge on el professor hi apuntava els comentaris o les notes, sempre sobre 20. No sé quan es devia instituir aquesta quadrícula, però avui continua essent de referència a tot França. I la llibreta especial per a les classes de ciències naturals que alternava una pàgina blanca amb una de quadriculada, la blanca destinada als dibuixos explicatius que havien d’acompanyar els textos. Per als més petits aquesta llibreta també servia per transcriure-hi poesies; aleshores a la pàgina blanca s’hi dibuixava alguna cosa suggerida pel poema, segons la imaginació de cadascú. Al costat de la llibreta, i sota la tapa del pupitre, els llibres, tots francesos, adequats als programes oficials. Els que mantenien continguts d’abans de la guerra –aritmètica, gramàtica, “leçons de choses”– tenien dates d’impressió dels anys trenta i molts eren de segona mà. Els que segurament havien quedat afectats pels plans d’estudi durant l’ocupació –història o geografia– eren nous.

Dels tres cursos que vaig passar en aquells locals només el primer va ser en el vell palauet del Marquès. Els altres dos, els corresponents a les classe de neuvième i huitième, varen transcorre a l’edifici nou. Com que ja anava prou endarrerit per mor de la meva llarga convalescència, sense poder completar el cicle de l’ensenyament primari francès em vaig incorporar a la promoció que la tardor de 1951 començaria el batxillerat, secció d’ensenyament secundari que seguia el programa oficial del Ministerio espanyol, compartint instal·lacions amb les seccions d’ensenyament francès i desenvolupant la docència dins d’aquell ambient de llibertat i rigor que garantia l’administració de l’Estat francès. Això, però, ja en un altre edifici, al carrer de Moià, el que havia estat abans i durant la Guerra mundial la seu de la Deutsche Schule, l’Escola Alemanya. Es tractava d’un edifici imponent que un cop acabada la guerra va passar a ser gestionat pel govern francès –que ràpidament n’obtindria la propietat– amb el nom de Lycée Français / Collège International. (La denominació d’internacional venia justificada perquè els cònsols dels Estats Units i de la Gran Bretanya, juntament amb el de França, els aliats occidentals, formaven el Comitè director del centre. La postguerra continuava ben present).

A finals de novembre de 1962 el vestíbul del palauet va acollir la cerimònia més trista de la seva història quan s’hi va instal·lar la capella ardent de les tres joveníssimes alumnes mortes en un accident d’autocar quan totes les classes del Liceu tornaven d’una celebració esportiva a Santa Creu d’Olordre. Cap a finals dels anys seixanta, quan ja la majoria de les instal·lacions que el Liceu Francès tenia a la ciutat s’havien traslladat al nou edifici a Pedralbes, l’empresa Nuñez i Navarro, especialitzada aleshores en la construcció dels solars dels xamfrans de l’Eixample, va comprar el palauet del Marquès de Soto Hermoso –que en d’altres circumstàncies menys determinades per l’especulació i amb més consciència dels valors del patrimoni construït encara hauria pogut gaudir d’una noble i útil vellesa–, va enderrocar-lo, i va aixecar un edifici amb el màxim volum que li permetien les ordenances. L’edifici va ser batejat de forma surrealista com a “Nuñez-Liceo”, denominació que ha augmentat el seu nivell críptic a mida que han anat passant els anys.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada